domingo, 12 de diciembre de 2010

Tot quedarà allà

I aleshores vas dir que no t'agradava el art.
Em vas trencar el cor en aquell mateix moment.
Acostumaves a fer-ho una vegada per setmana,
llavors jo m'enfadava i fugia a una altra habitacio,
als pocs minuts venies tu i sempre em trobaves
plorant, mai no he pogut evitar aixó.
Pitjor va ser el dia que vaig fugir de casa teva i tu em vas
seguir durant vint minuts pels carrerons estrets
de la ciutat antiga. Et vaig dir quemarxares ,ho vas fer.
Aquell dia no em vas acaronar el cabell i la cara
com sempre feies.
En aquells dies jo feia un treball sobre
Venus i et parlava emocionada de les meues teories
"Nao gosto do arte" digueres en aquell portugués
mal pronunciat. "Nao gostos das cosas velhas,
gosto das novas. cien anos? velho de mais"
Ay amor meu! sempre oblidava que lo teu
eren els codis binaris i el llenguatje
matemátic. Res a fer. ncompatibilitat total.

Així i tot...m'habia acostumat a la teua
mirada perduda, quan oblidaves que estaves amb mi
i t'endinsaves molt profund en els teus records
i pensaments. Jo sempre m'adonava i enrabiaba
sabent que mai no podria resoldre el puzzle
incomplet que era la teua ment. Adorava els teus
llavis, grosos i ben definits, perfectes. El
teu somriure incostant i poc comú. Poques vegades
la teua boca dibuixaba un somriure. Les teues mans
aiss! amor meu, les teues beneides mans.
M'havia acostumat a furtar-te el Camel i al
café sense sucre que de vegades feies per desdejunar.

Aquelles vesprades de tardor, quan ja feia fred,
ens tancavem a l'habitació amb una pedra de hachis
i el fum s'emportava els minuts i les hores.
No parlavem. Poc, molt poc. Era viure a la torre
de Babel. Després em mossegaves el braç i jo
t'arrapava l'esquena. Plens de cicatrius. Però ay!
les nostres ànimes en tenien més.

Ja marxes, lluny d'ací. Ara hauré d'oblidar
el camí fins a casa teva, el nom del teu carrer.
Ja no tornaré al teu balcó.

Tot quedarà allà,
suspés a l'aire, eteri i perenne.