domingo, 12 de diciembre de 2010

Tot quedarà allà

I aleshores vas dir que no t'agradava el art.
Em vas trencar el cor en aquell mateix moment.
Acostumaves a fer-ho una vegada per setmana,
llavors jo m'enfadava i fugia a una altra habitacio,
als pocs minuts venies tu i sempre em trobaves
plorant, mai no he pogut evitar aixó.
Pitjor va ser el dia que vaig fugir de casa teva i tu em vas
seguir durant vint minuts pels carrerons estrets
de la ciutat antiga. Et vaig dir quemarxares ,ho vas fer.
Aquell dia no em vas acaronar el cabell i la cara
com sempre feies.
En aquells dies jo feia un treball sobre
Venus i et parlava emocionada de les meues teories
"Nao gosto do arte" digueres en aquell portugués
mal pronunciat. "Nao gostos das cosas velhas,
gosto das novas. cien anos? velho de mais"
Ay amor meu! sempre oblidava que lo teu
eren els codis binaris i el llenguatje
matemátic. Res a fer. ncompatibilitat total.

Així i tot...m'habia acostumat a la teua
mirada perduda, quan oblidaves que estaves amb mi
i t'endinsaves molt profund en els teus records
i pensaments. Jo sempre m'adonava i enrabiaba
sabent que mai no podria resoldre el puzzle
incomplet que era la teua ment. Adorava els teus
llavis, grosos i ben definits, perfectes. El
teu somriure incostant i poc comú. Poques vegades
la teua boca dibuixaba un somriure. Les teues mans
aiss! amor meu, les teues beneides mans.
M'havia acostumat a furtar-te el Camel i al
café sense sucre que de vegades feies per desdejunar.

Aquelles vesprades de tardor, quan ja feia fred,
ens tancavem a l'habitació amb una pedra de hachis
i el fum s'emportava els minuts i les hores.
No parlavem. Poc, molt poc. Era viure a la torre
de Babel. Després em mossegaves el braç i jo
t'arrapava l'esquena. Plens de cicatrius. Però ay!
les nostres ànimes en tenien més.

Ja marxes, lluny d'ací. Ara hauré d'oblidar
el camí fins a casa teva, el nom del teu carrer.
Ja no tornaré al teu balcó.

Tot quedarà allà,
suspés a l'aire, eteri i perenne.

viernes, 29 de octubre de 2010

Mente


Ahora me dan ganas de escribir y escribir...

Lo que veo, lo que siento, lo que pienso
lo que piensan otros...aquello que aprendo
que he aprendido...

Daría consejos de como salir de pozos de mierda
de como superar malas etapas...no me atrevo
me siento con una mano agarrando fuerte la salida
del pozo, pero con un pie colgando todavia
sobre el ahujero oscuro que voy dejando atrás.

¿volveria a caer?

Nunca voy a estar segura...tocada y hundida
hace ya demasiado tiempo las heridas han
tardado demasiado en cicatrizar...quizá una leve
brisa vuelva ha hacerme caer...aun me temo, a
veces, temo lo que pienso, lo que siento...

Las subidas y bajadas que me he acostumbrado
a andar aqui parece que frenan las de mi mente...

...mente...mente...mente...demente




(Agora queres esqueiro e cinzeiro...fumas, no
meu lado...amanha...amanha? nao á amanha)

viernes, 22 de octubre de 2010

El último

En la ciudad resuenan acordes de viejos fados
por las pequeñas calles que voltean
8 de Maio, huele a cerveza y a vino prendido
en el suelo adoquinado, se filtra entre las
piedras y permanece en el ambiente.
Luna llena sobre el rio y las luces
del paseo que se reflejan sobre el agua
que discurre.
Fluir de gente,estudiantes de negro, a lo
largo de Santa Clara á Velha.

Ya en na Baixa, a la izquierda, el último
bar...dos tequilas. Ella rie, él la coje de
la mano y la lleva a casa.

Hora de dormir.

Buenas noches, mon petit.

lunes, 30 de agosto de 2010

No sabes

Pero tu nunca entenderás lo elevado del arte,
todo aquello que está mas allá
de la razón , que flota invisible sobre los
cuerpos.
Te aferras a lo mundano, a las
insulsas cotidianidades.
No comprendes, no quieres
comprender, el peso lirico de un cuadro
de Rossetti o un verso de Baudelaire.

Querias un coche, una casa, una familia y olvidaste
lo importante, alimentar al alma.
No concibes el peso de la historia, no sabes
de las mil batallas perdidas y ganadas.

No conoces la voz desgarradora de Edith Piaf
cantando desde el abismo la vie an rose.
Nunca sabrás el último plano en contrapicado
que rodó Passolini.

No sabes, ni tan siquiera, de sexo, de lo más
brutal del ser humano, porque es en la
danza de los cuerpos sudorosos y vibrantes
cuando se alcanza un conocimiento superior.

No sabes, no sientes, no entiendes...

La pasión y el arte nunca son amantes de los necios.

martes, 20 de julio de 2010

Conocer

El caso es que le era familiar su cara, tambien su nombre.
quizas lo conocia de antes, casi seguro. ¿Habria mantenido con él algun tipo de conversacion? Hacia esfuerzos titanicos por recordar si realmente lo conocia
o si su nombre y su cara le eran tan cercanos porque sencillamente tenia una cara
absurdamente común. Él tampoco parecia conocerla,absolutamente de nada. ¿Pero y si sí se conocian? ¿tal vez algun amigo comun? entró a proposito a una de las grandes
redes sociales donde miles de millones de internautas entran en contacto. Nada en comun, ninguna coincidencia.¿la facultad? no...no era de allí. Revisó mentalmente la lista de amantes nocturnos por si aquel fuera el origen de la familiaridad pero tampoco.

Tal vez fuera cierto que no se conocian de nada...al fin y al cabo ¿que mas daba? la gente siempre cree conocerse...a uno mismo, a los demas y suele resultar un fraude. Al final siempre nos sorprende la reacción de un compañero o amigo, incluso nos sorpendemos de nuestras propias actitudes. Saber que no sabes nada, que no conoces nada es siempre el primer paso para conocer...

Al final nunca averigué quien detestaba la mayonesa...

sábado, 12 de junio de 2010

Odi

Vas pasar l'última frontera que m'allunyaba de tu...la vas creuar i ara tot està impregnat per la teua presencia i el teu record...

No tens dret a existir més a la meua vida

No tens dret ni tan sols a mencionarme, a dir sobre mi una sola paraula, ni a recordar sobre mi un sol pensament. No tens dret a parlarme, a referirte al pasat.

T'odie, cada part del meu cos t'odia...cada racó d'aquesta casa, cada carrer d'aquesta ciutat maleida i injusta. Tot el que hi vam parlar ho odie, cada segon al teu costat, cada tarda de diumenge, cada cançó.

Et deteste tant, tant...que només vull que sofrisques, que plores cada llagrima que jo he perdut per tu. Et vull vore miserable i pateticament vençut, derrotat i sol...i llavors un dia t'hen adonaràs del error que hi vas cometre...no hi haurà volta enrere...

Saps que? queda't amb tot...ja no hi vull res...la que s'hen va soc jo...lluny de València, rumb clandestí.

viernes, 12 de marzo de 2010

Animal de records

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat.
Pere March

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes -¿solemnes?- del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre fèieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de Meravelles)


Lent i trist animal...I arribarà un moment en que et devoren els records, els trobaràs a cada racò de la casa, quan creues com cada dia el passadís, t'axafaran, et parlaràn, et preguntaràn, ets preguntaràs que fou d'això i d'allò...i no seràs capaç de lliurar-te d'ells, et pesaràn al cor, al cervell, a l'ànima embogida. Rodolaràn llagrimes suaus i potents sobre les teues mans, ja impotents i absurdes. I hauràs d'abaixar al teu infern com l'Alighieri a enfrentar-te a tu mateix, a escopir contra el reflexe de l'espill, a dialogar amb els dimonis. Després de la caiguda més estrepitossa contra un mateix et quedarà resorgir com el Fénix.

Lent i trist animal...

domingo, 7 de febrero de 2010

Pim, pam, pum

Basta de buenas palabras
Basta de buenas formas
Basta de educación

Habrá que explotar de alguna forma
busca un detonante y revienta contra el primero
que te encuentres ¿porque no?
Emborrachate, drogate, folla, metete en una pelea
come mas de lo que seas capaz de tragar
comete a consciencia cada uno de los 7 capitales
envidia al de al lado
mira con superioridad pedante al paleto del metro
Baja a la tierra, nada de misticismos.
desata los instintos primitivos
insulta al estudiante de la primera fila
escupe desde un edificio
roba en el super
habla de sexo oral en un bus lleno de viejas
blasfema en las iglesias

Que llege el caos, que ardan las calles, que caigan los dogmas...

Una escenita dramática, por favor.

martes, 19 de enero de 2010

Quathambla

Quathambla: Formes irregulars. Superficies de color ben parcelades per linies paral.leles.

................................

Parecíamos eternos condenados a repetir el ciclo una y otra vez, a volver siempre a la misma sala, santandose en el mismo lugar. Una extraña danza rutinaria, monotemática y monótona.
Alguien levanta la cabeza, mira alrededor, la vuelve a bajar. A cada rato el bucle exacto. Suena un movil. Estornudo, tos. Se abre la puerta. Todo perfectamente acompasado en el azar, nada varia en la posible variablidad estadistica diaria.

Si alguno no viene un dia su sitio será ocupado por otro que hará exactamente lo que hacia el alguno primero.
Es lo que tienen los microcosmos, su propio funcionamiento y orden, si entras en él has de acatar las normas y no modificar su esencia.

Donde fueres haz lo que vieres.

domingo, 17 de enero de 2010

Ofelia, me con voi...

Morir poeticamente, a lo Ofelia, a lo Woolf
en el rio de la desesperanza...con mil Nomeolvides
bailando al son del agua que fluye, con
crisantemos bordeando el cuerpo inerte.

Arrastrarse por el asfalto, revolcarse en la
triste pena...hacer desfilar inutiles huesos
por cada calle de la ciudad, con fanfarria y
confeti...desplomarse en el cadalso.

Dejar escapar el tren de la huida
una mala respuesta, un mal comentario...
versos de poetas malditos revoloteando por la
habitación como mariposas terribles de odio
y amor.

Sentir tu lejania cercana...tu cuerpo latiendo
freneticamente en otras curvas, en otro sexo,
que otro sudor empaña las sabanas, que otras manos
llevan el climax.

Arrancarse la melena, dejar la piel
hecha jirones.Un rastro de espejos rotos que
devuelven restos de esperpentos.


Ojos tristes de musa
destronada...