sábado, 12 de junio de 2010

Odi

Vas pasar l'última frontera que m'allunyaba de tu...la vas creuar i ara tot està impregnat per la teua presencia i el teu record...

No tens dret a existir més a la meua vida

No tens dret ni tan sols a mencionarme, a dir sobre mi una sola paraula, ni a recordar sobre mi un sol pensament. No tens dret a parlarme, a referirte al pasat.

T'odie, cada part del meu cos t'odia...cada racó d'aquesta casa, cada carrer d'aquesta ciutat maleida i injusta. Tot el que hi vam parlar ho odie, cada segon al teu costat, cada tarda de diumenge, cada cançó.

Et deteste tant, tant...que només vull que sofrisques, que plores cada llagrima que jo he perdut per tu. Et vull vore miserable i pateticament vençut, derrotat i sol...i llavors un dia t'hen adonaràs del error que hi vas cometre...no hi haurà volta enrere...

Saps que? queda't amb tot...ja no hi vull res...la que s'hen va soc jo...lluny de València, rumb clandestí.

3 comentarios:

Dk_Ly dijo...

i ja saps què vendrà després!

Anónimo dijo...

Diuen que l'odi és mal company, però de vegades es fan tan inevitable... M'alegre de que haja actualitzat, Lady Drama!

Humo Velado dijo...

tot, perletes meues, és part d'un procés...tu, Darklady
ja sasps de qui hi parle...
Llima, l'odi mai no és un bon company, però
de vegedes es molt necesari...és una forma
d'extrauré verí...ja veus, em vas fer reflexionar
sobre lo de escriure...jeje

simplement ho tenia que verbalitzar...ho tenia
que vomitar...