miércoles, 1 de febrero de 2012

Invierno, Castilla.

Que vivo en pisos oscuros y tengo dos mil razones para olvidarme de todo...

Días fríos, días grises, luz de foco, hojas blancas. En la planicie, mis ojos no se acostumbran a la tangente infinita. Bloques de piedra marrón, no llega el sol, no proyecta sombra. Y ese absurdo ciprés de líneas verticales.

Invierno, Castilla.

miércoles, 25 de enero de 2012

Dias há

Que dias há que na alma me ten posto
Um nao sei quê, que nasce nao sei onde,
Vem nao sei como, e dói nao sei porquê.

Luis de Camoes

miércoles, 11 de enero de 2012

Fuera

Fuera de los brazos de un amor
y ya en los brazos de otra.

me he salvado de morir en la cruz
por una dama que fuma marihuana
escribe cantos y cuentos,
y es mucho más amable que la última,
mucho mucho más amable,
y su sexo es tan bueno o mejor.

no es placentero ser puesto en la cruz y dejado ahí,
más placentero es olvidar a un amor que no
cumplió
como todo amor
finalmente
no perdura…

más placentero hacer el amor
en la playa en Del Mar
en la habitación 42 y después de todo
sentado en la cama
tomando buen vino, hablando y tocando
fumando.

escuchando las olas…

he muerto muchas veces
creyendo y esperando, esperando
en una habitación
contemplando un cieloraso agujereado
esperando la llamada, una carta, un golpecito, un sonido…

volviéndome salvaje adentro
mientras ella bailaba con extraños en clubes nocturnos…

fuera de los brazos de un amor
y ya en los brazos de otra
no es placentero morir en la cruz,
más placentero es escuchar tu nombre susurrado en
la oscuridad.

Charles Bukowski

sábado, 7 de enero de 2012

Contemplo extasiado el espectáculo de tu vida sin ni siquiera atreverme a decir nada, pues jamás llegaré a ser tan maldito como tu.

lunes, 10 de octubre de 2011

Pequena lembrança do caos

Entao por vezes fecho os olhos muito forte e imagino que ainda estou na minha cama na casa dos Olivais na Coimbra, e sento que tu estas lá tambem, nas minhas costas, a luz é vermelha e só percebo tua tranquila respiraçao...entao entendo que nao estou lá mas tudo fica com uma aurea lusa e nem sei porque cheio bolinhos de bacalhau e café e cerveja no chao...


Your head is a puzzle that never get resolved

domingo, 12 de diciembre de 2010

Tot quedarà allà

I aleshores vas dir que no t'agradava el art.
Em vas trencar el cor en aquell mateix moment.
Acostumaves a fer-ho una vegada per setmana,
llavors jo m'enfadava i fugia a una altra habitacio,
als pocs minuts venies tu i sempre em trobaves
plorant, mai no he pogut evitar aixó.
Pitjor va ser el dia que vaig fugir de casa teva i tu em vas
seguir durant vint minuts pels carrerons estrets
de la ciutat antiga. Et vaig dir quemarxares ,ho vas fer.
Aquell dia no em vas acaronar el cabell i la cara
com sempre feies.
En aquells dies jo feia un treball sobre
Venus i et parlava emocionada de les meues teories
"Nao gosto do arte" digueres en aquell portugués
mal pronunciat. "Nao gostos das cosas velhas,
gosto das novas. cien anos? velho de mais"
Ay amor meu! sempre oblidava que lo teu
eren els codis binaris i el llenguatje
matemátic. Res a fer. ncompatibilitat total.

Així i tot...m'habia acostumat a la teua
mirada perduda, quan oblidaves que estaves amb mi
i t'endinsaves molt profund en els teus records
i pensaments. Jo sempre m'adonava i enrabiaba
sabent que mai no podria resoldre el puzzle
incomplet que era la teua ment. Adorava els teus
llavis, grosos i ben definits, perfectes. El
teu somriure incostant i poc comú. Poques vegades
la teua boca dibuixaba un somriure. Les teues mans
aiss! amor meu, les teues beneides mans.
M'havia acostumat a furtar-te el Camel i al
café sense sucre que de vegades feies per desdejunar.

Aquelles vesprades de tardor, quan ja feia fred,
ens tancavem a l'habitació amb una pedra de hachis
i el fum s'emportava els minuts i les hores.
No parlavem. Poc, molt poc. Era viure a la torre
de Babel. Després em mossegaves el braç i jo
t'arrapava l'esquena. Plens de cicatrius. Però ay!
les nostres ànimes en tenien més.

Ja marxes, lluny d'ací. Ara hauré d'oblidar
el camí fins a casa teva, el nom del teu carrer.
Ja no tornaré al teu balcó.

Tot quedarà allà,
suspés a l'aire, eteri i perenne.