Que ja no em quedes i encara estàs

Que ja no em quedes i encara estàs. Si tot açò hagués passat en un altra època, lluny de les tecnologies informàtiques, lluny de les connexions d’alta velocitat i de les paraules expressades mitjançant emoticons de programes de infinitats de combinacions binàries ja no estaries tant ací. Segueixes present, en casa, en els bars, en els carrers. Al llit, entre els llençols. Segueixes present cada vegada que prem el botó de l’ordinador, apareixes, la teva imatge, les teves paraules, els teus pensaments. Tant tu a través dels fils moderns. Seria més bonic si açò parlara de cartes i postals que viatgen per la geografia plenes de paraules escrites a mà, pensades, calculades, inspirades mentre mirava el crepuscle del dia. Però no és així, totes les paraules que ens vam dir sortien cada nit del moviment intens dels nostres dits al teclat de l’ordinador, anaven ràpides, intenses, lliures de traves i convencionalismes, faltes de posats i floridures. Senzilles, com la vida que aleshores veiem desde el llit. No hi havia lloc per al psicodrama ni els grans posats i gestos propis de les histories d’amants bojos. Era clar, era així. Només nosaltres i les hores que anaven passant. Aquestes paraules tampoc no son pròpies d’una història d’amants, però son les nostres, no en teníem altres.