...

Deuría escriure més...ho sé. No només per la insistencia de certes persones, deuria esciure més per mi, sols per mi. Per el vomit de paraules i descarrega mental que sempre m'ha comportat escriure. Però les idees al cervell van tan ràpides i desbaratades que només hi surtiria un relat proper als experiments dadaistes, beneits dadaistes!
Que la vida passa depresa és algo que sempre dic i pense, tan fugaç en aquestos dies de consum rápid on tot és així, el menjar, els sentiments, els amors, l'amistat...és de consum facilment digerible, tal vegada per això quan hi ha alguna cosa que no és de trànsit lleuger costa tant de passar. Quan alguna cosa fa arrel al cervell, al cor es queda ahi per més temps del que voldries, s'et nuga a la gola i no hi ha forma d'empasar-ho.

Al llarg de la vida deixem arrera moltes coses, en venen de noves que al principi semblen tan emocionants! però com deia hui dia les emocions per allò nou pasen ràpid i promte ens cansem i volem altres coses noves, altres espectatives, horitzons diferents, amaneixer a una altra ciutat, lluny de València, a un país extranger, als braços d'un nou amant desconegut...però de vegades t'arreles a allò que tens, et nuges tu mateix a la terra coneguda, a les amistats que ja s'han fet, als mateixos bars, els meteixos entorns, les mateixes batalles i lluites constants. És l'etern equilibri entre anar cap avant o quedar-se aturat a lloc on ets, perque tal vegada eixe lloc no es tan dolent i eixe anar cap avant produeix un vertigen desalentador.

Només ens queda l'art