Animal de records

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat.
Pere March

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes -¿solemnes?- del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre fèieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de Meravelles)


Lent i trist animal...I arribarà un moment en que et devoren els records, els trobaràs a cada racò de la casa, quan creues com cada dia el passadís, t'axafaran, et parlaràn, et preguntaràn, ets preguntaràs que fou d'això i d'allò...i no seràs capaç de lliurar-te d'ells, et pesaràn al cor, al cervell, a l'ànima embogida. Rodolaràn llagrimes suaus i potents sobre les teues mans, ja impotents i absurdes. I hauràs d'abaixar al teu infern com l'Alighieri a enfrentar-te a tu mateix, a escopir contra el reflexe de l'espill, a dialogar amb els dimonis. Després de la caiguda més estrepitossa contra un mateix et quedarà resorgir com el Fénix.

Lent i trist animal...

Pim, pam, pum

Basta de buenas palabras
Basta de buenas formas
Basta de educación

Habrá que explotar de alguna forma
busca un detonante y revienta contra el primero
que te encuentres ¿porque no?
Emborrachate, drogate, folla, metete en una pelea
come mas de lo que seas capaz de tragar
comete a consciencia cada uno de los 7 capitales
envidia al de al lado
mira con superioridad pedante al paleto del metro
Baja a la tierra, nada de misticismos.
desata los instintos primitivos
insulta al estudiante de la primera fila
escupe desde un edificio
roba en el super
habla de sexo oral en un bus lleno de viejas
blasfema en las iglesias

Que llege el caos, que ardan las calles, que caigan los dogmas...

Una escenita dramática, por favor.

Quathambla

Quathambla: Formes irregulars. Superficies de color ben parcelades per linies paral.leles.

................................

Parecíamos eternos condenados a repetir el ciclo una y otra vez, a volver siempre a la misma sala, santandose en el mismo lugar. Una extraña danza rutinaria, monotemática y monótona.
Alguien levanta la cabeza, mira alrededor, la vuelve a bajar. A cada rato el bucle exacto. Suena un movil. Estornudo, tos. Se abre la puerta. Todo perfectamente acompasado en el azar, nada varia en la posible variablidad estadistica diaria.

Si alguno no viene un dia su sitio será ocupado por otro que hará exactamente lo que hacia el alguno primero.
Es lo que tienen los microcosmos, su propio funcionamiento y orden, si entras en él has de acatar las normas y no modificar su esencia.

Donde fueres haz lo que vieres.

Ofelia, me con voi...

Morir poeticamente, a lo Ofelia, a lo Woolf
en el rio de la desesperanza...con mil Nomeolvides
bailando al son del agua que fluye, con
crisantemos bordeando el cuerpo inerte.

Arrastrarse por el asfalto, revolcarse en la
triste pena...hacer desfilar inutiles huesos
por cada calle de la ciudad, con fanfarria y
confeti...desplomarse en el cadalso.

Dejar escapar el tren de la huida
una mala respuesta, un mal comentario...
versos de poetas malditos revoloteando por la
habitación como mariposas terribles de odio
y amor.

Sentir tu lejania cercana...tu cuerpo latiendo
freneticamente en otras curvas, en otro sexo,
que otro sudor empaña las sabanas, que otras manos
llevan el climax.

Arrancarse la melena, dejar la piel
hecha jirones.Un rastro de espejos rotos que
devuelven restos de esperpentos.


Ojos tristes de musa
destronada...

...

Deuría escriure més...ho sé. No només per la insistencia de certes persones, deuria esciure més per mi, sols per mi. Per el vomit de paraules i descarrega mental que sempre m'ha comportat escriure. Però les idees al cervell van tan ràpides i desbaratades que només hi surtiria un relat proper als experiments dadaistes, beneits dadaistes!
Que la vida passa depresa és algo que sempre dic i pense, tan fugaç en aquestos dies de consum rápid on tot és així, el menjar, els sentiments, els amors, l'amistat...és de consum facilment digerible, tal vegada per això quan hi ha alguna cosa que no és de trànsit lleuger costa tant de passar. Quan alguna cosa fa arrel al cervell, al cor es queda ahi per més temps del que voldries, s'et nuga a la gola i no hi ha forma d'empasar-ho.

Al llarg de la vida deixem arrera moltes coses, en venen de noves que al principi semblen tan emocionants! però com deia hui dia les emocions per allò nou pasen ràpid i promte ens cansem i volem altres coses noves, altres espectatives, horitzons diferents, amaneixer a una altra ciutat, lluny de València, a un país extranger, als braços d'un nou amant desconegut...però de vegades t'arreles a allò que tens, et nuges tu mateix a la terra coneguda, a les amistats que ja s'han fet, als mateixos bars, els meteixos entorns, les mateixes batalles i lluites constants. És l'etern equilibri entre anar cap avant o quedar-se aturat a lloc on ets, perque tal vegada eixe lloc no es tan dolent i eixe anar cap avant produeix un vertigen desalentador.

Només ens queda l'art

Que ja no em quedes i encara estàs

Que ja no em quedes i encara estàs. Si tot açò hagués passat en un altra època, lluny de les tecnologies informàtiques, lluny de les connexions d’alta velocitat i de les paraules expressades mitjançant emoticons de programes de infinitats de combinacions binàries ja no estaries tant ací. Segueixes present, en casa, en els bars, en els carrers. Al llit, entre els llençols. Segueixes present cada vegada que prem el botó de l’ordinador, apareixes, la teva imatge, les teves paraules, els teus pensaments. Tant tu a través dels fils moderns. Seria més bonic si açò parlara de cartes i postals que viatgen per la geografia plenes de paraules escrites a mà, pensades, calculades, inspirades mentre mirava el crepuscle del dia. Però no és així, totes les paraules que ens vam dir sortien cada nit del moviment intens dels nostres dits al teclat de l’ordinador, anaven ràpides, intenses, lliures de traves i convencionalismes, faltes de posats i floridures. Senzilles, com la vida que aleshores veiem desde el llit. No hi havia lloc per al psicodrama ni els grans posats i gestos propis de les histories d’amants bojos. Era clar, era així. Només nosaltres i les hores que anaven passant. Aquestes paraules tampoc no son pròpies d’una història d’amants, però son les nostres, no en teníem altres.

Mala combinación

Seguías riendote sin parar sentado en la ultima mesa de aquel local recondito, oscuro e inoportuno del Carmen.
los vasos vacios depositados encima de la pequeña mesa y el cenicero a rebosar evidenciaban el rato que llevabas alli
y la cantidad de alcohol que ya debia correr rapido por tus rojas venas. Hablabas de Mao y de viejo cine francés con
conviccion y empecinamiento igual que el que se cree poseedor de toda la verdad. Las palabras se te escapaban entre
el humo que exalabas y se entremezclaban entre si como si le estuvieses dando presencia fisica a aquello que decias.

Yo, por no tener ganas de discutir u opinar sobre aquellos temas de calo pseudo-intelectual y viendo que la conversación
empezaba a derivar en temas politicos considerados siempre inoportunos me callé y dejé que siguieras con tu discurso
acerca de la independencia y la nación. Me levanté y fui al baño al cruzarme con el entrometido espejo la imagen que
me escupió me espantó y mi mente tardó unos segundos en darse cuenta que la que me miraba era yo misma.
Las ojeras que siempre suelo calzar se estaban poniendo malva y el color de la piel amarillento me recordó a aquellas vomitonas de bilis cuando castigaba de mas el higado.
Me eché agua en la cara en un intento de borrarme los rasgos con la profunda conviccion de que el agua podia
conseguir ese efecto.Obviamente no mejoró nada. tengo que dormir mas, pensé. Pero el insomio era mas fuerte que mi
intencion, era consciente de ello. Lo peor es que sabia perfectamente a que se debia todo. A ti.

Tú y yo, ese era el problema.Esa mala combinacion quimica que decidimos juntar un dia. Y yo como siempre
y a sabiendas del fracaso que se acabaria por producir me tiré a ese abismo incierto que eras tu, tu y tus circustancias.
No queria estar contigo, ya no queria. No queria seguir con aquel tira y afloja y ese juego maquiavelico en lo que
se estaba conviertiendo lo nuestro. Tus desmanes y mis histerias. Y sin embargo algo me seguia arrastrando hasta ti
una atraccion inexplicable y fatidica que no me dejaba desembrazarme de ti para siempre. Como esas estupidas polillas
que siempre acuden a la luz de las lamparas que electrocutan.

Debí estar como un cuarto de hora metida en aquel cuchitril que se suponia un baño dandole vueltas a todo, mirando
a los baldosines azul plomo como si ellos tuvieran la solución a mis problemas. Al final salí y volví a la mesa,
nadie pareció darse cuenta de que me habia ido y ya habia vuelto. Ni siquiera tu. Me levanté y me fui, ahora ya no iba a volver
preferia irme sola a casa . Al pisar la calle una frase de aquella canción de Silvio Rodriguez
me golpeó fuerte y duro y que se me aparecio como un dogma "Ojalá pase algo que te borre de pronto".
Ahora si, este iba a ser el final.