Conocer

El caso es que le era familiar su cara, tambien su nombre.
quizas lo conocia de antes, casi seguro. ¿Habria mantenido con él algun tipo de conversacion? Hacia esfuerzos titanicos por recordar si realmente lo conocia
o si su nombre y su cara le eran tan cercanos porque sencillamente tenia una cara
absurdamente común. Él tampoco parecia conocerla,absolutamente de nada. ¿Pero y si sí se conocian? ¿tal vez algun amigo comun? entró a proposito a una de las grandes
redes sociales donde miles de millones de internautas entran en contacto. Nada en comun, ninguna coincidencia.¿la facultad? no...no era de allí. Revisó mentalmente la lista de amantes nocturnos por si aquel fuera el origen de la familiaridad pero tampoco.

Tal vez fuera cierto que no se conocian de nada...al fin y al cabo ¿que mas daba? la gente siempre cree conocerse...a uno mismo, a los demas y suele resultar un fraude. Al final siempre nos sorprende la reacción de un compañero o amigo, incluso nos sorpendemos de nuestras propias actitudes. Saber que no sabes nada, que no conoces nada es siempre el primer paso para conocer...

Al final nunca averigué quien detestaba la mayonesa...

Odi

Vas pasar l'última frontera que m'allunyaba de tu...la vas creuar i ara tot està impregnat per la teua presencia i el teu record...

No tens dret a existir més a la meua vida

No tens dret ni tan sols a mencionarme, a dir sobre mi una sola paraula, ni a recordar sobre mi un sol pensament. No tens dret a parlarme, a referirte al pasat.

T'odie, cada part del meu cos t'odia...cada racó d'aquesta casa, cada carrer d'aquesta ciutat maleida i injusta. Tot el que hi vam parlar ho odie, cada segon al teu costat, cada tarda de diumenge, cada cançó.

Et deteste tant, tant...que només vull que sofrisques, que plores cada llagrima que jo he perdut per tu. Et vull vore miserable i pateticament vençut, derrotat i sol...i llavors un dia t'hen adonaràs del error que hi vas cometre...no hi haurà volta enrere...

Saps que? queda't amb tot...ja no hi vull res...la que s'hen va soc jo...lluny de València, rumb clandestí.

Animal de records

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat.
Pere March

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes -¿solemnes?- del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre fèieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de Meravelles)


Lent i trist animal...I arribarà un moment en que et devoren els records, els trobaràs a cada racò de la casa, quan creues com cada dia el passadís, t'axafaran, et parlaràn, et preguntaràn, ets preguntaràs que fou d'això i d'allò...i no seràs capaç de lliurar-te d'ells, et pesaràn al cor, al cervell, a l'ànima embogida. Rodolaràn llagrimes suaus i potents sobre les teues mans, ja impotents i absurdes. I hauràs d'abaixar al teu infern com l'Alighieri a enfrentar-te a tu mateix, a escopir contra el reflexe de l'espill, a dialogar amb els dimonis. Després de la caiguda més estrepitossa contra un mateix et quedarà resorgir com el Fénix.

Lent i trist animal...

Pim, pam, pum

Basta de buenas palabras
Basta de buenas formas
Basta de educación

Habrá que explotar de alguna forma
busca un detonante y revienta contra el primero
que te encuentres ¿porque no?
Emborrachate, drogate, folla, metete en una pelea
come mas de lo que seas capaz de tragar
comete a consciencia cada uno de los 7 capitales
envidia al de al lado
mira con superioridad pedante al paleto del metro
Baja a la tierra, nada de misticismos.
desata los instintos primitivos
insulta al estudiante de la primera fila
escupe desde un edificio
roba en el super
habla de sexo oral en un bus lleno de viejas
blasfema en las iglesias

Que llege el caos, que ardan las calles, que caigan los dogmas...

Una escenita dramática, por favor.

Quathambla

Quathambla: Formes irregulars. Superficies de color ben parcelades per linies paral.leles.

................................

Parecíamos eternos condenados a repetir el ciclo una y otra vez, a volver siempre a la misma sala, santandose en el mismo lugar. Una extraña danza rutinaria, monotemática y monótona.
Alguien levanta la cabeza, mira alrededor, la vuelve a bajar. A cada rato el bucle exacto. Suena un movil. Estornudo, tos. Se abre la puerta. Todo perfectamente acompasado en el azar, nada varia en la posible variablidad estadistica diaria.

Si alguno no viene un dia su sitio será ocupado por otro que hará exactamente lo que hacia el alguno primero.
Es lo que tienen los microcosmos, su propio funcionamiento y orden, si entras en él has de acatar las normas y no modificar su esencia.

Donde fueres haz lo que vieres.

Ofelia, me con voi...

Morir poeticamente, a lo Ofelia, a lo Woolf
en el rio de la desesperanza...con mil Nomeolvides
bailando al son del agua que fluye, con
crisantemos bordeando el cuerpo inerte.

Arrastrarse por el asfalto, revolcarse en la
triste pena...hacer desfilar inutiles huesos
por cada calle de la ciudad, con fanfarria y
confeti...desplomarse en el cadalso.

Dejar escapar el tren de la huida
una mala respuesta, un mal comentario...
versos de poetas malditos revoloteando por la
habitación como mariposas terribles de odio
y amor.

Sentir tu lejania cercana...tu cuerpo latiendo
freneticamente en otras curvas, en otro sexo,
que otro sudor empaña las sabanas, que otras manos
llevan el climax.

Arrancarse la melena, dejar la piel
hecha jirones.Un rastro de espejos rotos que
devuelven restos de esperpentos.


Ojos tristes de musa
destronada...

...

Deuría escriure més...ho sé. No només per la insistencia de certes persones, deuria esciure més per mi, sols per mi. Per el vomit de paraules i descarrega mental que sempre m'ha comportat escriure. Però les idees al cervell van tan ràpides i desbaratades que només hi surtiria un relat proper als experiments dadaistes, beneits dadaistes!
Que la vida passa depresa és algo que sempre dic i pense, tan fugaç en aquestos dies de consum rápid on tot és així, el menjar, els sentiments, els amors, l'amistat...és de consum facilment digerible, tal vegada per això quan hi ha alguna cosa que no és de trànsit lleuger costa tant de passar. Quan alguna cosa fa arrel al cervell, al cor es queda ahi per més temps del que voldries, s'et nuga a la gola i no hi ha forma d'empasar-ho.

Al llarg de la vida deixem arrera moltes coses, en venen de noves que al principi semblen tan emocionants! però com deia hui dia les emocions per allò nou pasen ràpid i promte ens cansem i volem altres coses noves, altres espectatives, horitzons diferents, amaneixer a una altra ciutat, lluny de València, a un país extranger, als braços d'un nou amant desconegut...però de vegades t'arreles a allò que tens, et nuges tu mateix a la terra coneguda, a les amistats que ja s'han fet, als mateixos bars, els meteixos entorns, les mateixes batalles i lluites constants. És l'etern equilibri entre anar cap avant o quedar-se aturat a lloc on ets, perque tal vegada eixe lloc no es tan dolent i eixe anar cap avant produeix un vertigen desalentador.

Només ens queda l'art